"Fuster oral", per Toni Mollà

Visitant avui el web del Saló del Llibre de Barcelona, 2006 en la secció de blocs seleccionats m'he assabentat que el sociolingüista i escriptor valencià Toni Mollà n'escriu un de molt interessant, de caire cultural i literari que podríem consultar amb freqüència. Llegint les seues darreres entrades m'ha cridat l'atenció el recordatori que fa de Joan Fuster, qui aquests dies celebraria 84 anys. Els qui hem conegut de prop Fuster i hem xarrat amb ell llargament podríem subscriure les paraules de Toni Mollà al seu post. M'he permés reproduir-ne ací l'article, que el 23 de novembre recordava Joan Fuster en una descripció que ben expressa el seu mestratge i vàlua personal. Valga així el nostre homenatge a aquest gran escriptor i assagista, del qual haurem de llegir en poques setmanes una obra clàssica que és el Diccionari per a ociosos.

Fuster oral

Algú ha arribat a dir que la biografia d'un escriptor és la seua obra i que la resta és un pur comentari. I ningú no pot objectar-hi res, naturalment. Però, la dimensió d'un "homenot" s'acreix quan la seua creació literària convencional s'afegeix a una irrefrenable voluntat d'intervenció pública. L'obra escrita de Joan Fuster va ser, com vostès saben, aquell "paradigma de referència" de què parlava Ernest Lluch. Però l'"obra oral" que sempre ha reivindicat un altre dels nostres sants laics --Vicent Ventura-- ha estat tan important i influent en la història del nostre país com aquella. Fuster va ser un conversador incansable, un xarrador empedreït. De fet, al carrer de Sant Josep, número 10, de Sueca, se sabia quan s’hi entrava, però no mai quan se n’eixia. Allà al racó de l’antiga llar de foc, al fons d’aquella preciosa entrada de carro d’antic llaurador ric, rodejats textualment de llibres i de paperots, les tertúlies a ca Fuster han estat la càtedra permanent del mestre, el despatx del promotor cultural, la consulta de l’amic escriptor, el divan del psiquiatre nacional. ¡ Les lliçons que s’hi han dictat ! ¡ Els projectes que s’hi han gestat ! ¡ Les botelles de whisky que s’hi han begut ! Diuen els que en saben que la tradició oral és un sistema d’enregistrament que es basa, només, en el llenguatge i en la comunitat. La definició, en el cas del nostre homenot, esdevé axiomàtica, sense connotacions sobreres. La passió pel llenguatge, pel sinònim adequat, per la precisió semàntica, per l’adjectiu just i correcte, d’una banda; i el sentit del grup, del col•loqui, eren dos valors inherents al diàleg amb Fuster.

La grandesa de Fuster no rau solament en allò que va dir i que va fer, sinó també en allò que va suggerir: en allò que va ser capaç de fer moure. Sense les tertúlies a ca Fuster, però també a ca Ventura, i a les cafeteries Casa Pedro, Oltra o San Patricio de la ciutat de València no s'entenen, ni poc ni gens, gran part dels esdeveniments de la nostra història cultural. La tirania de la lletra impresa no ens ha de fer oblidar que aquelles tertúlies, tant com els millors llibres, van esdevenir per a molts valencians, a poc a poc, més que un referent intel•lectual i cívic: una trobada còmplice de projectes diversos. La passió fusteriana per la conversa entre iguals i el seu sentit del grup eren dos valors que democratitzaven més i més la saviesa d'un intel•lectual irrepetible. Llegir Fuster és un desinfectant, com per a ell ho era llegir Bertrand Russell. Però, escoltar Fuster era tot un deliri: aquell gest elegant i dolç d'obligat patriarca, aquella veu pausada, però clara, d'il•lustrat humanista, aquell retret afectuós que t'afanyaves a apuntar-te al bell mig del cervell per sempre més, aquell perfil de jueu divertit: tot això forma part també del solatge interpretatiu de moltes de les nostres lectures i reflexions posteriors. Demà hi haurà l'obra de Fuster a les aules i a les biblioteques. I així ha de ser. I que siga per la immensitat dels segles. Que no hi falten mai més. Però, aquells que hem viscut el Fuster assegut --literalment enfonsat-- en aquella butaca immemorial de cuir, el Fuster "comprensiu" del darrer whisky, el càlid interlocutor, conservarem, en primer lloc, la imatge d'aquest Fuster més íntim. La tertúlia, com els dietaris, com l'escriptura epistolar, que també va conrear a bastament Joan Fuster, són la mostra d'una època i el contrapunt a la cultura unidireccional en què vivim amerats. En el buit del record, avui, dia 23 de novembre de 2006, en què Joan Fuster hauria complit 84 anys, evoque el Fuster apassionat de la conversa, el Fuster oral, l’home-organització, el calorós instigador d’empreses culturals de diferent mena. Aquest Fuster --dramàticament impossible per als fusterians que vindran-- és part de la nostra memòria més estimada. (TONI MOLLÀ)