La llengua estàndard

La varietat estàndard, abans anomenada literària o comuna, de caràcter supradialectal i referencial, es caracteritza per la seua notable uniformitat. Pot definir-se com la varietat codificada d’una llengua que serveix per a les necessitats comunicatives (especialment culturals i intel•lectuals) d’una comunitat lingüística moderna.

La construcció d’una varietat estàndard, o l’estandardització d’una llengua, és un procés complex que abasta àmbits molt diversos. És una varietat que va fent-se en l’ús. Per això, cal no sols una normativa (fixació de l’ortografia, de la gramàtica i selecció del lèxic) sinó també l’adequació a uns usos socials amplis. L’estandardització no es pot considerar assolida sense la prova de la utilització i de la difusió de la varietat estàndard en els usos supradialectals, públics i de masses.

L’estandardització és una necessitat per a les llengües i també un dret. La Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada a Barcelona el 6 de juny de 1996, assenyala a l’article 9: “Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandarditzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades”.

No és un fenomen de laboratori sinó un fet social, en el sentit que les formes considerades estàndards només són vàlides en la mesura que són acceptades socialment. Les persones encarregades de planificar l’estandardització poden estudiar i preparar propostes, però aquestes no seran vàlides fins que no hauran estat difoses i acceptades pels parlants. En situacions de conflicte lingüístic el fenomen d’estandardització és més complex. La tendència de la llengua estandarditzable és la d’ocupar àmbits d’ús reservats anteriorment per a la llengua dominant. Hi ha un conflicte de funcions referencials.

L’estàndard té assignats dos papers especials:
1) facilitar la comunicació dels parlants d’una comunitat lingüística, amb independència de la seua àrea lingüística, de la seua edat, de la seua classe social o professió;
2) ser el senyal més visible de la normalització lingüística de la llengua minoritzada; s’inscriu en el procés de normalització de l’ús públic d’aquesta llengua i és imprescindible per a donar resposta a les necessitats comunicatives d’una societat moderna. Actua com a model de referència en uns àmbits determinats o en tots. Discrimina allò que és considerat vàlid i allò que és considerat no adequat. Possibilita una comunicació eficaç i segura, sobretot en situacions formals (mitjans de comunicació, àmbits acadèmics, relacions amb les institucions...). En situacions de normalitat, l’estàndard esdevé per als parlants la representació de la llengua i arriba fins i tot a definir el mateix concepte de comunitat lingüística.

També es caracteritza per la seua versatilitat estilística. És a dir, capacitat d’adaptar-se als diferents usos socials. És la varietat que es va desenvolupant en la transmissió d’informació adreçada al gran públic. En les societats modernes el més corrent és que l’estàndard eixample la influència cap als àmbits col•loquials. Això és conseqüència de la generalització de l’educació, la difusió de la cultura i el pes dels mitjans de comunicació. Pensem, per exemple, en situacions més o menys neutres en què els parlants necessiten una precisió i un control sobre el que diuen.

Així mateix, és la varietat pròpia dels àmbits d’ús acadèmics. S’aprén a l’escola i, sobretot, llegint i escoltant els mitjans de comunicació. Ha de ser conegut (compartit) i sentit com a propi (acceptat). Amb l’arribada dels mitjans de comunicació audiovisuals s’ha creat una norma d’estàndard oral (oralització de l’escrit) amb totes les particularitats que comporta el canal oral.

Malgrat que l’estàndard tendeix a la unificació, una homogeneïtzació total és impossible sobretot en l’oral, on les diferències fonètiques i d’entonació són inevitables. En el nostre cas, podem diferenciar modalitats de l’estàndard que incorporen alguns trets característics dels principals dialectes (polimorfisme). L’estàndard no s’oposa a les varietats dialectals, no és un depredador de la variació geogràfica, ben al contrari és l’única garantia de l’existència d’aquestes varietats, perquè, com hem dit abans, possibilita la continuïtat històrica de la llengua en conjunt.

La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per a respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per a cohesionar i prestigiar la llengua. (Extret del curs de capacitació B.)