Un home s’havia enamorat del planeta Venus (alguns es detenen en el mont de Venus! ) però ell estava vertaderament enamorat, i cada nit de cel estrellat es gitava davant sa casa per a declarar el seu amor al planeta inaccessible, almenys... així ho creia ell! Una nit que somiava, amb el cor ple d’amor i el cos ple d’efervescència, va sentir una veu dolça que li xiuxiuejava a l’orella:
−Estic commoguda del teu fervor i molt impacient per tancar-te entre els meus braços, vine a buscar-me, vine...
L’home va fer un bot, havia reconegut la veu de l’amada malgrat que no l’havia sentida mai abans. El planeta Venus s’havia adonat del seu amor i responia a la seua flama.
−Però com puc fer per a arribar fins a tu si no sóc més que un home? Ella murmurà molt a prop seu:
−Mira el raig de lluna que brilla fins als teus peus, acosta-t’hi, puja damunt i quan estaràs en la Lluna, trobaràs un altre raig que t’hi he deixat i que et conduirà cap a mi...
L’home muntà sobre el raig i amb facilitat s’envolà fins a la Lluna. En aquest astre va descobrir, com li havia promés, el raig de Venus i de nou començà a elevar-se cap a ella. A mig camí va tenir de sobte aquest pensament: «Açò no és veritat, estic somiant, no és possible que un home puga caminar així sobre el raig d’un planeta...» I amb el dubte que va nàixer en ell, trontollà, caigué... i s’estavellà a milers de quilòmetres més avall... en el planeta Mart. Abans de morir va tenir el temps de sentir la veu de l’amada que li murmurava a cau d’orella:
−No era prou que m’estimares ni que confiares en mi, encara era necessari que pogueres creure en els teus recursos, que t’atrevires a confiar en tu mateix! Així s’acaba el conte de l’home que no sabia que les coses possibles es troben just una miqueta després de les impossibles. Jacques Salomé (del llibre Contes à guérir, contes à grandir; ed. Albin Michel)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada